De la bellesa
Biel Mesquida
És un militant contra l'analfabetisme que escriu. I una mala fi de pintoreltlos, pintorastres i pintorets d'aquesta darrera decada són analfabets militants: no saben llegir ni escriure. No saben que no saben cap techné ni mestria del seu ofici i van pol•lucionant amb fems pIàstic, no biodregadables i que fan mal d'ulls, tota quanta tela toquen.
Després d'aquesta envestida directa, clara i catalana, faré una afirmació fonamentada en una pràctica: Dolors Sampol (Mary-Sam per a alguns bons amics) és una pintora que coneix "a fons i a forma" el seu mester, la seva tecnica. Aixo vol dir: D. S. (o M-S) té aptituds de tipus genetic per a la producció d'imatges. D. S. (o M-S) ha educat aquesta facilitat adeènica: l'Escola de Belles Arts de S. J. li mostra la norma acadèmica i el fugir d'estudi d'aquesta (el fer rodona dins una Barna plena de seduccions i aprenentatges rizomàtics) li descobrí filons de la tradició i de la innovació; empero, sobretot (sobre tot) onze anys de treball quotidià de restauradora li feren dominar savieses de pigments i pinzellades: les cuines més diverses i variades del sabor pictòric.
I si el lector curiós va al bressol deis mots, a l'epifania embrionaria primera, trobarà que al final del segle X el llatí quan deia "restaurare" volia dir, literalment i en tots els sentits, "guarir, tornar a posar en bon estat", "fer les reparacions necessàries per posar una obra en restat de quan era nova o no deteriorada" .
D. S. és una curadora d'obres d'art. I per tenir cura d'una taula gòtica, d'un oli del renaixament, d'un quadre cubista o d'una tela postrnoderna, cal un saber precís i exacte.
I per metjar una obra d'art feta malbé, cal tenir coneixements d'un conjunt de ciències i tecnologies, entre les quals destacaré la física i la química.
Voldria repetir amb altres paraules les idees essencials que vull publicitar amb tota l'ànima: a) la pintura és una techné; b) un bon pintor neix de la conjunció entre la mestria de l'ofici i la invenció de la recerca.
D. S. té un ofici reconegut i ara ens ofereix el fruits escollits de les seves exploracions més arriscades. D. S. sap, amb el pragmatisme de l'espectrografia amb raigs X, amb l'anàlisi d'una combinació de pigments o amb l'efecte just d'un producte sobre un altre --per anomenar tres practiques elementals de la restauració--, que la tradició renaixentista que mouren la ciencia i l'art s'ha materialitzat en nombrosos embrions aquest fi de segle. I el Renaixement mostra i demostra que les arts eren un mode de coneixement que no s'oposava a les ciències; al contrari, les enriquia i les completava; les arrodorna. I ara, més que mai, les arts .han esdevingut vehicles essencials de la comunicació científica i eines bàsiques de divulgació, perque ens ajuden a imaginar allo purament virtual, donar forma sensible als conceptes o fer veure les idees.
No hem tingut "revolució científica" ni segle XVIII (Newton, Hume, Locke, Diderot, Mozart, Rousseau i Kant inventaren nord enllà), per la qual cosa no coneixem ni practicam la crítica: higiènc, catalitzador, clau de les cultures, obridora de l'espai físic i ètic on arrelen, creixen, floreixen i fruiten les arts i les ciències.
Vet ací una altra i alta evidència que cal publicitar: sense crítica no 'hi ha art, ni ciència, ni literatura, ni política, etc.: no hi ha cultures: no hi ha bellesa.
-Pero, i ara? Per on va aquesta comptada constel·lació de fragments que la pintura de D. S. m'ha provocat? Es desplega per disseminar un conjunt d'interrogants, per dibuixar un parell d'idees senzilles, per fer de trampolí d'un debat inexistent…
Les teories científiques tenen com a certificat de valor la capacitat de resistir a la comprovació empírica i a l'analisi racional. Hi ha una objectivitat que poden veure i creure tots els individus. Els avenços tecnològics també tenen aquesta facilitat de comprensió per a qualsevol usuari. Empero les arts més contemporànies es troben perdudes i desvalgudes respecte als criteris de valor. I per afegir al banyat, l'explosió de I'especulació econòmica dels botiguers i del mercat crea una borsa de valors pictòrics que pugen o baixen segons els Saddam Hussein de torn. Hi ha un atur sonor de les exploracions sobre la natura de les arts que cerquin intuïcions veres per explicar tants de fenòmens actuals de les technés i, alhora, es plantegin les connexions profundes d'aquestes amb els nous sabers que ens permeten arribar a la lluna i les esteles o escoltar un concert de Haydn amb la digital puresa de les notes pintades pel músic al paper. Cal dir-ho fort perque sembla que ningú no ho vol sentir.
Curt circuits íntims
I per a aquest voyeur de la fira de les vanitats artístiques que, amb una radicalitat d'autoimmunització, s'envolta, com més vell toma, de la bellesa reconeguda i molts de pics oblidada dels grans mestres clàssics, l'únic criteri de valor pictòric passa per un senyal neuronal especial -una facultat de l'ànima, diria el benigne Kepler- que, sense cap maquinària teòrica ni cap eina conceptual, percep, sensiblement i materialment, l'ardent resplendor de la bellesa. Podria dir que és una capacitat genètica de visió inscrita en I'helix de l'àcid desoxiribonuclèic: una aplicació cromosòmica, un procés de comprensió, una familiarització amb un coneixement nou.
L'estat actual de les investigacions pictòriques de D. S. (o M-S) m'ha produït veres enlluernades de bellesa. I, a rnés a més, els trens perduts enmig de les estepes russes fets amb ombres sobre ombres, els ponts bastits sobre grans taques de blanc com boires o buits, la ingravidesa d'unes línies a l'aire en espera de l'antimatèria, les transparències d'un safareig on les perspectives deis nenúfars fan regalimar damunt la tela talls de pigment, l'univers d'ales i alens que eixamoren avions i escultures, la fina enginyeria del coneixement dins l'esforç tens reflectit pels colors, tot aquest minicatàleg d'espectacles, de novadors mostraris plàstics, de segregacions visuals d'uns pensaments, m'ha fet escriguera
Quan qualque cosa em fa escriguera, té radiacions de bellesa.
Mallorca, 1990