Cançó d'opósits
Àngel Terron
Totes les coves tenen, a la Mediterrània, el seu mite; moltes de les seves estalactites prenen formes humanes, tancades en la vera foscor. Tal com la lluerna, que amb la frescor dels primers dies de solstici d’estiu, serà espectacle i representació de la vida per a l'infant de curiositat divina; les seves formes articulades clouen en el seu bell si el secret de vastes geometries i la seva llum irradia la intimitat deIs electrons i la energia.
Aquesta doble vessant, cap el si de les coses i cap el gojós exterior, és ja clàssica dins la personalitat dels homes de les Illes com Ramon Llull, escrivint les seves peces més íntimes al recer de la natura mallorquina, filosofant a Paris o Tunísia, com Joan Alcover amb el seu posat d’home de seny al Parlament de Madrid, essent poeta ultralíric en els moments de desolació.
Dolors Sampol ha viscut així fins ara en el secret de la seva sensibilitat lluminosa. La seva tendresa estètica ha curat de la restauració de peces gòtiques de l'art més nostrat i antic, il•luminant aquells joiells de laberints emotius… Alguns dels seus dibuixos, sorprenentment moderns, són el fruit d’aquesta artesania portentosa. Poc a poc Dolors empra el dibuix en la forma de notes d’agenda, on el text -a voltes en connexió amb la veu poètica- es mescla am la figuració, essent el resultat d’una plasticitat colpidora. Després sorgeix la seva obra pictòrica, la seva lluminositat clara,
on l’or i l’argent resten a la tela com a residus bellíssims de la seva feina ...
Dos móns, aparentment oposats, conviuen en el seu treball. Un immediat com la vida, com el plomall del fasser de fina cintura, com el color siena dels murs derruïts, com la juxtaposició ardorosa deIs arcs boterells de la Seu, com I'armari rober mostrant de pinte en ample la intimitat dels seus objectes tal com si el nostre "voyeurisme" hagués degollat aquest animal insomne. Dolors Sampol fa una lectura vivíssima de la nostra quotidianitat, amb un atreviment quasi fotogràfic, però el pols de la pinzellada ens assabenta que el joc, la interpretació, és molt més agosarada.
L’altre món alça la poesia com a norma, traços gestuals, miratges d’ones, espirals i ales en bastida pluriforme. La veu dels poetes, Blai Bonet i Cirlot entre altres, és font per a la seva inspiració. La bella necessitat de l'infant respira i sobreviu en la puresa de la seva mirada.
Dolors Sampol interioritza l'impacte del voltant i al mateix temps exterioritza els seus sentiments. En una de les seves teles petites, la figura d'una dona –vagament goyesca- és envoltada d'una massa de niguls grisosa, és una bella imatge del gran interrogant de la dona enfront d'un món perplex. Serveixi aquesta representació icònica per a subratllar la sensibilitat de la seva pintura, i per a fondre, amb ella, en blanc la meva meditació.
Mallorca, 1989