Aigua
Luis González Ansorena
No per a qui estigui definitivament atontat per les estridències banals de la postmodernitat, ni per a qui tingui pressa o entengui l'art com un "divertiment dominical". Tot art, l'art de veritat, revela al mateix temps que amaga alguna cosa, perquè, com va deixar dit Goethe, en art, finalment, sempre ens trobem amb el misteri.
En un espai diàfan, gairebé circular a la seva estricta quadratura, Sampol ens ofereix una sèrie d'obres que a l'espectador precipitat li semblaran desconnectades: pintura, composició, gravat, litografia, dibuix, instal·lació, fotografia... no obstant existeix, a descobrir, un fil conductor que no desvetllaré, perquè l'art no es completa si l'espectador no intervé, si no s'esforça. Puc dir, genèricament, que qui observi atent veurà rigor, precisió, ordre estricte; formes exactes, molt allunyades de l'expressionisme subjectivista tant com de l'objectivitat formal de el ‘postart’ convertida, com ha dit D. Kuspit, en carcassa de la banalitat.
No hi ha aquí pretensió de genialitat, d'impacte, de sorpresa. Perquè les obres de Sampol són formes de factura exquisida i tècnica -tècniques- inspirades, o més aviat modelades, o prenyades, per la idea; idea d'allò que és humà, que és social, que és amorós, del diàleg, de l'harmonia amb la natura, del femení ...; i parides lenta i treballosament, amb un respecte excels cap a les coses que, com és sabut, són éssers que a la vegada que revelen, oculten l'Ésser, en la seva pretensió de fer el món transparent però mantenint el misteri final. Tampoc trobarem aquí el tan socorregut lletgisme que pretén denunciar, pesadament, el que tots sabem: que el món se'n va a la merda.
La manera de protestar de Sampol és mostrar-nos bellesa; la bellesa de les llavors de la xicaranda, la bellesa de les precàries estructures de Mali, la bellesa de la roba estesa, la bellesa d'un mar vermell femení poblat per dones que han deixat un rastre enorme, potser massa ocult, d'intel·ligència i dolor. El mateix dolor que ens mostra Sampol, després de la bellesa, per la destrucció de la natura, pel inacabable patiment dels refugiats, per la trista realitat d'Àfrica, pel crit inaudible dels torturats...
Em temo que, finalment, sí que he revelat alguna cosa d'aquest fil conductor que deia. Bé, també el títol de l'exposició diu alguna cosa. És igual. L'art veritable és recolzat; té escletxes i racons. Cal recórrer i demorar-se. Finalment, el veritable art, com sap molt bé l'estètica oriental, és aquell que deixa certa ressonància, cert pòsit o aroma –rassa, en sànscrit–.
Així doncs. Mireu. Mireu. Mireu. I eporteu-vos a casa una mica de la gran ressonància.
Mallorca, 2017