L'amenaça de la indiferència
Pilar Ribal
Una nova ètica procedent de les veus creatives dels cinc continents canalitza els sentiments i preocupacions d'una majoria cada vegada menys silenciosa i més activa en la demanda d'un canvi d'actitud en els qui regeixen els destins dels altres. No és estrany, en aquest context, que Lourdes i Dolors Sampol assenyalin amb la seva primera instal·lació conjunta el fort impacte mediambiental que el creixement econòmic derivat del turisme causa a les Balears. Es tracta d'una reflexió que, si bé no és nova, ni es planteja d'una manera eminentment crític, vol ser una aportació personal a un debat de plena actualitat.
Així, el compromís de l'art i el paper de la dona en la construcció del nostre incert futur col•lectiu, són els arguments que sustenten una proposta influïda decisivament per la necessitat de facilitar la trobada de les dues personalitats autores del mateix i per la significació d'un espai presidit pel record d'un artista, Miró, que venerava la natura.
Un primer muntatge en què se succeeixen obres en petit format de les dues artistes evoca la dona. Mentre Dolors Sampol proposa versions de les seves obres pictòriques, Lourdes Sampol introdueix el tema la maternitat i, de passada, als futurs pobladors de l'illa. Una línia blava de neó (nota poètica i conceptual ) relaciona aquest amb el següent espai expositiu.
Un laberint de plàstics impresos amb els centenars de línies que s'acumulen en els articles de premsa (que vénen a ser com un reiteratiu ressò visual) i els perfils retallats suggereixen la presència d'altres tants arbres sacrificats, exemplifiquen i materialitzen la qüestió clau: tots els excessos que s'estan cometent a casa nostra.
Residus, sorolls, congestions de trànsit, espoliacions patrimonials, construccions massives, etc, Configuren el que vol ser el angoixant teló de fons d'aquest escenari, cada vegada més artificial, sobre el qual es desenvolupa la nostra vida. Però més enllà de l'obra en si, el que veiem són els efectes d'una cosa que ja s'ha produït : la recerca, la lectura dels articles, la idea del muntatge i la seva realització; tot un procés de “immersió” física, emocional i intel•lectual en una problemàtica. És, per tant, aquest desenvolupament, el treball realitzat per i "en" les artistes que ens sembla el realment important. I encara que la relació que establim després amb aquest entorn artificial, amb aquest "eco visual de despropòsits", sigui ja gairebé "natural" i "fàcil"; encara que no ens pertorbi ni inquieti, potser sigui això, precisament , el més anecdòtic. Perquè la nostra familiaritat o indiferència vers la cultura del plàstic, amb el soroll, amb els excessos, suposa, sens dubte, la major amenaça.
Palma, El Día/El Mundo, 1999