Món silenciós

María Antonia de Castro

Hi ha en la pintura de Dolores Sampol una sèrie de factors divergents que es juxtaposen fins a conformar un rar equilibri de tensions. D'aquests factors potser el que resulti més superficialment obvi i alhora comporti un major risc sigui el de la bellesa.

Un concepte vilipendiat al llarg d'un segle d'art desmitificador. Un factor que ha estat corroït fins a constituir un tabú i per tant un inefable . Va ser l'artista romàntic el que va aprofundir en la discordança entre l'art i el bon gust acadèmic, però també va ser el romanticisme l'encarregat d'exaltar la idea del sublim vinculant a la bellesa per lliscar a tots dos per la vessant del vertiginós i la pulsió de la mort. Part d'aquesta exaltació romàntica arriba a través d'un aventurat endinsar-se al paisatge del desconegut.

És ja tradició la presència determinant que el paisatge ha tingut en la pintura i la poesia mallorquines, la intensitat amb què aquesta naturalesa assalta els sentits. El resultat ha estat el d'una pintura colorista, encesa per la lluminositat del cel i l'esplèndida gamma cromàtica del mar. Dolors Sampol es distancia d'aquesta tradició pictòrica per endinsar-se en una recreació, de la naturalesa i d'un paisatge somiat, més propers al agredolç sentiment romàntic que a la complaença de la representació tradicional. .

De les dues vessants de l'illa, la meridional lliscant en plana cap al mar turquesa, i la septentrional tallada a tall sobre la profunditat marina, és aquesta per la qual Dolores Sampol sent una especial predilecció. Donada aquesta rara relació que s'estableix entre l'estat mental i la manera en què percebem l'entorn, valgui el fet, com un senyal simbòlica de la seva manera d'interioritzar, i no només com la preferència cap a una forma de paisatge.
 .
En una naturalesa que s'ofereix amb una aparent estabilitat secular, sota el mite d'una calma fictícia, la percepció d'aquesta pintora incideix en el amenaçador de paratges incerts, en l'angoixa que s'oculta a vegades sota una superfície afable. Dolors Sampol fa gala d'una austeritat i d'una economia del color radicals per accedir a la tensió d'aquest món silenciós. L'equilibri d'intensitats contribueixen tant la nuesa del llenç com l'energia del traç. Els traços defineixen d'una sola vegada el vol d'un au, i la forma sinuosa d'un tronc, suggereixen la llunyania d'un horitzó i la lleugeresa de l' aigua, creant un aconseguit trobada entre traç abstracte i formació figurativa.

Amb aquesta sobrietat de color i parquedat de mitjans que van afirmant gradualment en l'evolució d'aquesta obra, els quadres van adquirint una major rotunditat i una més profunda capacitat expressiva.

Madrid, 1994

< Tornar a Textos Catàleg
> Anar a exposició "Blau"